lamalla.cat

Escriptor i alhora editor, Emili Rosales va fer-se amb l’últim premi Sant Jordi gràcies a La ciutat invisible. Aquesta novel·la, que ara publica Proa, explica l’obsessió d’un galerista de Sant Carles de la Ràpita per la mítica ciutat que el rei Carles III volia construir en aquest poble, dos segles enrere. A cavall entre aquest moment històric i l’actualitat, Rosales ens descriu tant peripècies cortesanes i artístiques d’època com històries ben contemporànies, amb amors latents, transvasaments i narcotraficants. Ara que la novel·la històrica viu un moment àlgid de popularitat, l’escriptor s’endinsa en el present i al passat del seu poble natal amb un relat que atrapa el lector a base de dosificar informacions i silencis.

Has trigat gairebé cinc anys des de la teva anterior novel·la. Ha estat un part difícil?
Aquesta novel·la m'ha dut més feina que les anteriors: de documentació, d'escriptura; la pròpia escriptura ha estat una aventura apassionant.

En el llibre s'hi entreveuen molts lligams entre el protagonista i l'autor, començant pel nom. Ens pots dir algun passatge del llibre que hagis viscut en primera persona?
La novel·la arrenca amb una escena de jocs infantils; nosaltres anàvem a jugar a les ruïnes del somni de Carles III sense saber-ho. A banda d'això, el que m'ha motivat no és reflectir experiències meves sinó enfrontar els personatges als laberints de l'amor, del poder i de l'art.

Parlar d'un espai tan proper com el teu poble natal facilita les coses o, en canvi, t'imposa més respecte?
Tinc l'avantatge de ser-hi alhora a dins i a fora. Me'l conec bé i hi vaig tant com puc, però no hi visc cada dia; i crec que aquesta mitja distància és idònia per escriure sobre qualsevol lloc o tema.

Com has portat el fet de compaginar l'escriptura sobre dues èpoques tan diferents? Passes amb soltura del Nàpols dels Borbons al delta del segle XXI, amb narcotraficants i transvasaments.
En realitat hi ha una sola història, a mesura que avança la novel·la es veu com tot forma part de la mateixa aventura personal, una aventura que arrossega el protagonista dos-cents anys endarrere.

I el transvasament, s'acabarà fent o no?
Afortunadament s'ha aturat. Jo crec que a causa d'una conjuntura molt casual, però el cas és que s'ha aturat. El que passa és que no n'hi ha prou amb això: el delta recula cada dia que passa.

Tot i no amagar-lo, no portes a l'extrem l'ús del dialecte ebrenc, com faria per exemple el poeta Albert Roig. És una decisió premeditada per fer el text més assequible fora de l'Ebre?
Albert Roig és un mestre, i aquest ús forma part de la seva poètica. Jo, a les novel·les, faig servir la llengua catalana sense limitacions, amb tota la riquesa que requereix cada situació o personatge.

A algunes novel·les amb rerafons històric, com El codi Da Vinci, se les ha acusat de no ser prou fidels a la història, la de veritat. En la teva recreació de l'època de Carles III t'has pres alguna llicència?
La part de la meva novel·la que transcorre al segle XVIII és molt curosa amb l'ambient de l'època, amb les idees, amb els personatges històrics; he fet servir la ficció per projectar el que no sabem sobre la construcció d'aquesta ciutat ideal, no per substituir el que en sabem. I d'altra banda, aquest relat només cobra sentit a dins de la peripècia vital del personatge contemporani.

Per què està tan de moda la novel·la històrica?
Perquè eixampla els horitzons de la novel·la, i perquè hi ha lectors que creuen que els aporta coneixements.

Per quin dels personatges històrics que cites sents més admiració?
Antoni de Capmany, que hi apareix barrejat en alguns projectes il·lustrats, no està gens malament: les seves recerques i publicacions històriques d'aquell moment van contribuir dècades més tard a fer possible la Renaixença.

La ciutat invisible d'Emili Rosales té alguna cosa a veure amb Les ciutats invisibles de Calvino?
No, tret de la meva admiració per Italo Calvino.

Com és la teva ciutat invisible? Quin seria el teu lloc ideal on viure?
Si hagués anat endavant, la ciutat de Carles III, Sant Carles, hauria estat un lloc ideal, és clar, però m'hauria impedit conèixer el meu poble tal com és -i és el meu!-; hi ha aspectes de tres ciutats existents que ens poden donar una idea: Nàpols amb la badia i el volcà a tocar; Venècia amb els canals, amb l'arquitectura i la pintura; Sant Petersburg, pensada de soca-rel per agradar. Dit tot això, m'agrada molt viure a cavall entre el delta i Barcelona, és una combinació difícil de millorar en molts sentits.

Ets escriptor i també ets editor. Com portes aquesta certa esquizofrènia? Com a escriptor, què tal t'entens amb els teus editors?
Són dues passions irrenunciables! Durant molt temps el meu editor va ser Àlex Susanna, que ha estat un editor magnífic; el meu editor actual, Isidor Cònsul, m'ha fet observacions molt intel•ligents sobre la novel·la, ens entenem de meravella, i li he d'agrair que la defensi amb una gran convicció.