lamalla.cat

El blog el Llibreter és relativament jove, els primers posts daten del febrer d’aquest any. Això no ha estat obstacle perquè es fes, fa escassos dies, amb el premi Lletra al millor web literari. L’anònim personatge que regenta aquest consultori literari ni tan sols es va treure la careta per recollir el premi, sinó que va assenyalar amb un e-mail qui pujaria a la tarima en nom seu. El que compta no és un nom o una cara, sinó els consells experts d’algú acostumat a recomanar lectures darrera un mostrador gens virtual. laMalla.net ha volgut participar d’aquestes recomanacions i li ha plantejat al Llibreter un repte. Quin llibre recomanaria als següents personatges?

Abans de respondre, el Llibreter ens ha fet una puntualització. Els personatges que es troba al davant en aquesta prova “són estereotips”, no persones de carn i ossos. “Quan algú em demana que li recomani alguna cosa, si he après res en aquests anys de llibreter, és fugir de la primera impressió: tothom que demana una recomanació mereix que rebutgi els estereotips”. Admet que “recomanar és un joc molt divertit” i, potser per aquest motiu, davant el repte que li plantegem prefereix inventar-se les històries personals d’aquests estereotips, fer-los una mica més humans. Heus aquí els personatges i els llibres que els escaurien:

Una senyora de 45 anys que s'acaba de divorciar.
Ara, quan torna de la feina, no ha de suportar la tele a tot volum i pot llegir tranquil·la. Un parell d’hores en silenci. Vol recuperar un mica del temps perdut, sense presses però. El nom de la Rosa, d’Umberto Eco: cultura, entreteniment i el riure com a subversió.

El jurat d'un premi literari.
Per demostrar que política i literatura poden anar per camins diferents, i que algú d’alguna capelleta rival pot escriure molt i molt bé, Momentos decisivos de Félix de Azúa: una gran novel·la d’un assagista lúcid, excepte quan rebaixa el propi discurs i s’equivoca.

Un futbolista del Barça condemnat a mirar-se els partits des de la grada.
Sempre ha fet cas dels altres, que si era tan bo per al futbol i tant d’esforç i arribar al cim: el Barça. Ell, però, volia ser filòleg i dedicar-se a la crítica textual: Poesía contra poesía, de Jean Bollack, que surt a l’octubre. També haurà d’esperar en aquesta ocasió, què hi farem.

El pastor d'una vall pirinenca.
Els símptomes giraven al voltant d’un nom: Pessoa. La malaltia es diu Alberto Caeiro. Viure a la ciutat és recordar-se d’ahir per saber què cal fer demà. El ramat que no guarda, molta cosa feliç alhora, és present, és la immediatesa de les coses. La serietat del joc: Escola italiana de Josep Pedrals, amb la col·laboració de l’excels Luca M. Rota. La transcendència? Bé, gràcies.

Una discotequera amant del reggaeton.
Un noi que llegia. Ella tornava de l’after, tanta vida i tan cansada, i va veure un company de classe que llegia en un banc, al parc; la música d’una font, olor d’arbres i flors. Un pèl decadent tot plegat. Fins llavors no s’havia fixat gaire en ell, i de sobte li va semblar tan bell. Va dir bell i no tío bueno. Vol ser bella, ara. Pierre Michon: Señores y sirvientes. La vida i l’art, la mateixa cosa, de la grandiloqüència a la senzillesa.

Un escolà de Montserrat.
Té por: aviat farà el canvi de veu, ja li toca, i deixarà de veure el Marc. L’estima amb desesperació i no gosa, no gosa... Davant la por de triar, el plaer en l’exuberància de les possibilitats: El jardí dels set crepuscles, de Miquel de Palol.

Un blogger tímid.
Una festa de la paraula; pura celebració de la literatura: Excelsior o el temps escrit, de Biel Mesquida. Contra la timidesa, paraules valentes, descarades, carnals. Bellesa i emoció. La revolta lúcida des de la narració.

Algú que passa per un mal moment anímic.
Tothom li retreu que no fa les coses com cal. Ell intueix que un problema pot tenir moltes solucions. Tothom, però, li exigeix la solució. I ell no se’n surt. Fracassat, li diuen. L’estupor que us espera, de Melcior Comes; l’excés i els errors: algun personatge inversemblant, situacions que grinyolen, l’escàndol de voler fer literatura programàtica i contradir-se. Sobretot, una molt bona novel·la gràcies als encerts —molts— i als defectes —pocs, però significatius—; no és literatura com cal: és literatura, literatura, literatura...

Un adolescent amb grans a la cara.
No s’agrada. Parlo amb ell i acota el cap; una pena: té uns ulls negres preciosos. Vol una cosa positiva. En aquell moment penso si hi ha res més positiu que riure’s d’un mateix, dels complexos i de les coses que hom considera importants. Contra els grans a la cara, Woody Allen: Tots els contes. Eficàcia provada.

Un cantant de rumbes.
Ha arribat a un atzucac: li sembla que es repeteix. Els fans volen més del mateix, però això ja cansa. No vol perdre el públic però tampoc no vol cantar sempre igual. Sense perdre l’estil, guanyar noves formes; Josep Carner: Poesia, 1957.

Una prostituta de la Rambla.
S’ha enamorat d’un poeta argentí que malviu pel Raval. La reencarnació d’un tòpic etern em demana lectura. César Aira: Cómo me hice monja. Tres novel·les breus en un volum excepcional. Una escriptura radicalment contemporània i un bon tema de conversa per passar l’estona amb un poeta argentí.

El pakistanès de la botiga de la cantonada.
Vol aprendre a llegir català. Crec que l’esforç demana que li recomani una bona recompensa: alta literatura, urbana i diabòlicament ben escrita. Un model de llengua precís i alhora un model de literatura: Quim Monzó, Vuitanta-sis contes. Qui vol aprendre a llegir en català mereix que no el tractem amb condescendència.

Un llibreter digital.
Llibres exhaurits, que calgui un esforç per aconseguir-los. M’ha d’arribar per correu Puta Marès (Ahí) de Biel Mesquida, per fugir de tanta literatura correctíssima, convencional: l’estructuralisme ens ha fet tant de mal! I els Libros inéditos de poesía —editorial Aguilar: Madrid, 1964— de Juan Ramón Jiménez, que no han estat inclosos, incomprensiblement, als dos volums monumentals que acaba de treure Espasa. Assajar, equivocar-se, milers de poemes, alguns molt i molt dolents, escrits pel millor poeta espanyol del segle XX. L’obra, com la vida, successió, fuga raudal de cabo a fin.