lamalla.cat

Els treballadors del Liceu han començat aquest dijous una sèrie de concentracions davant el teatre que duran a terme fins dissabte en protesta per l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) que la direcció de l'òpera té previst presentar el pròxim dia 13. En un comunicat, el comitè d'empresa denuncia que han sabut per la premsa que l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) interpretarà 'El Giravolt de maig', d'Eduard Toldrà, que precisament formava part dels títols que es veurien afectats per l'ERO, segons va anunciar la pròpia direcció del teatre l'1 de febrer. Inicialment, l'òpera de Toldrà havia de ser interpretada per l'Orquestra Simfònica del Liceu al Palau de la Música en commemoració de l'Any Toldrà.

Aquesta és la història d'un home a qui li costa triar. No és que no sàpiga què vol, és que potser ho vol tot. A John li agraden els homes… però també les dones. Ell no hi veu cap problema —plaer doble— però les seves parelles no ho tenen tan clar i li demanen que es defineixi, que triï. La tria és, però, impossible per aquest home que es deixa manipular, que es veu arrossegat per les situacions, que no sap dir que no. Una indefinició que Mike Bartlett retrata a 'Cock' (titola), la comèdia que va causar sensació quan es va estrenar fa dos anys a Londres i que ara arriba al Club Capitol de Barcelona sota la direcció de Marta Angelat.

Avui el seu nom ha quedat oblidat i les noves generacions ni tan sols n'han sentit a parlar, però durant la transició Maria Aurèlia Capmany va ser una figura clau, situada en primera línia de la transformació de la capital. Quan Pasqual Maragall la va utilitzar per donar un impuls a la vida cultural de la ciutat, estava obrint una de les etapes més riques i intenses de la Barcelona recent. El seu nom pot ser un record distant, però una Barcelona que des de fa temps es demostra esgotada i sense idees viu encara de les rendes acumulades per Capmany: des de les exposicions de la Virreina a la redefinició de les festes de la Mercè o el Carnaval, des del festival Grec al Mercat de les Flors, els principals referents culturals de la Barcelona actual són fruit de la imaginació d'aquesta escriptora, una intel·lectual les paraules i el pensament de la qual sonaran aquest vespre al Lliure de Gràcia en la veu de Rosa Maria Sardà.

Un espectacle de dansa? Una 'performance'? Les dues coses a la vegada. Ja fa deu anys que Sónia Gómez, formada a l'empara de la General Elèctrica i col·laboradora de La Carnicería Teatro de Rodrigo García o La Fura dels Baus, va fundar la seva pròpia companyia i va debutar amb una trilogia que és tota una declaració d'intencions: 'Yo estoy en el mundo porqué tiene que haber de todo', 'Yo no soy nadie pero me cago en tu puta madre', i 'Yo no hablo inglés pero a veces me lo paso bien'. Aquest febrer arriba al Mercat de les Flors amb el seu nou espectacle, 'Moviments polítics', una intensa improvisació sobre dos conceptes clau: el cos i la societat.

Què tenen en comú un roser mort que ressuscita, una costurera que enganxa un crucifix a la paret amb ciment perquè no li prenguin els milicians, o un pare que es fa membre de facebook per intentar fer-se amic de la seva filla? Tenen en comú que són històries 'delicades', i que han estat unides pel brillant humor, punyent i sensible, de T de Teatre. La companyia catalana, especialista a fer riure els espectadors, ha causat sensació amb el seu 'Delicades', una obra estrenada fa un parell d'anys al festival Grec i que, després d'una llarga gira per diferents ciutats, torna a Barcelona per a una estada de dos mesos.

És una de les comèdies més populars de tots els temps però fa quinze anys que no es representava a Barcelona. 'El mercader de Venècia', un dels clàssics essencials de Shakespeare, arriba aquest dimecres a l'escenari del Teatre Nacional, on es podrà veure fins al 25 de març. Shakespeare és cada cop menys present a la cartellera, i amb la decisió del nou director del Grec de girar l'esquena al teatre antic i modern per centrar-se en el contemporani, les obres del dramaturg anglès només es podran veure gràcies als teatres de temporada, que lluiten per sobreviure a la crisi amb programacions molt conservadores. Això fa de l'estrena del Nacional un esdeveniment, una rara oportunitat per redescobrir un clàssic que, de la mà de Rafel Duran, es torna actual, rabiosament modern.

Tot i la crisi econòmica, els teatres catalans van rebre l'any passat un 8% més d'espectadors, amb un total de 2,8 milions de persones, la qual cosa representa un nou rècord. També va augmentar lleugerament la recaptació. L'espectacle més vist ha estat 'Els Miserables'.

Diuen que les comparacions són odioses, però aquesta és inevitable. Mozart i Vicent Martín i Soler van ser coetanis, van treballar a la mateixa època —a finals del XVIII—, i la mateixa ciutat —Viena—, van posar música a les històries del mateix autor —Da Ponte—, vam triomfar i, per completar la bona entesa fins i tot van ser bons amics. Tota una fita, perquè el valencià va arribar a tenir més èxit que l'egocèntric austríac. Però si el present els va unir, el futur els acabaria separant fins al punt que mentre que Mozart és avui un dels artistes més populars de tots els temps, Martín i Soler ni tan sols és profeta a casa seva. Per rescatar-lo de l'oblit el Gran Teatre del Liceu ha programat fins ara dos dels títols del compositor valencià, 'L'arbore de Diana' i el seu celebrat 'Una cosa rara'. Ara arriba el torn a 'Il burbero di buon cuore' en una versió de luxe que, fins al 6 de febrer, dirigeix Jordi Savall.

El Tricicle ha anunciat que deixarà els escenaris després de 32 anys de carrera. Paco Mir, un dels seus fundadors, ha explicat que possiblement l'espectacle que presentin al maig a Alacant serà l'últim en què es vegi el trio sobre l'escenari. "Ja no tenim l'edat ni la força de Joan Pera, nosaltres", ha dit Mir en declaracions a Catalunya Ràdio.

Quan fa cinc anys va esclatar la crisi econòmica molts van pensar que havia arribat el moment de refundar el capitalisme, de polir el seu vessant més perniciós. Però la sensació que el capitalisme és un sistema pervers no és, evidentment, nova, i aquesta constatació reapareix amb cada nova crisi. L'any 1973, coincidint amb una de les sotragades econòmiques més importants del segle XX, un polèmic autor alemany, Peter Handke, escrivia 'Quitt', una lúcida mirada a un sistema que, si bé és cert que comporta una millora substancial en la qualitat de vida dels ciutadans, també ho és que consagra unes desigualtats socials que es converteixen en normals. Aquest dijous, la reflexió s'instal·la, durant un mes, al teatre Lliure, a Montjuïc.