lamalla.cat

Visions crítiques de la web 2.0

El treball d'investigació a Stanford i la vida quotidiana a Silicon Valley em confirmen la força que té la web 2.0, tant com a concepte com a industria de plataformes de continguts a Internet. Si bé cada cop més analistes assenyalen l'existència d'una bombolla financera amb trets similars a la que va esclatar al 2000, hi ha una nova generació de joves molt capaços i capitalistes de risc amb molt cash disponible, que conformen una potent convergència d'interessos que tiren endavant el negoci d'Internet. Però cal assenyalar en aquesta columna de Digitals alguns aspectes crítics del negoci de les plataformes col·laboratives i reflexionar sobre el present de la Web 2.0 a contracorrent de les lloances desmesurades de la literatura comercial.

Mentre estem preparant la versió en català del llibre Planeta Web.20. Intel·ligència col·lectiva o mitjans fase food, assenyalaré aquí algunes nocions explicades a fons en aquest treball.

• El negoci de l'era de la informació gira al voltant de la obsolescència planificada i de la re-creació constant de productes i aplicacions en una espiral sense fi on gairebé tot són interessos i polítiques comercials. Aixa, resulta difícil trobar comparacions honestes entre les tecnologies, perquè gran part de la indústria està implicada en assegurar-se mercats i en algun cas en impedir que productes més econòmics i eficients puguin competir en mercats captius.

• El creixement del consum d'Internet de la mà de les aplicacions web 2.0 no repercuteix en una major igualtat social ni en una distribució més justa dels bens, sinó que potencia una situació inequitativa, que exclou encara més als ja exclosos de la generació anterior. Al Digital Nation (2004), Wilhelm dibuixa un panorama transparent sobre l'alfabetització digital i les seves zones d'exclusió als EEUU. L'autor proposa una societat més eficient, però inclusiva, donat que l'analfabetisme digital - com un nou format de discriminació - pot ser letal en grups socials ja marginats a pertànyer en un menys competitiu mercat analògic off-line. En aquest mercat, el baix nivell educatiu té repercussió en la incapacitat per a buscar informació, triar-la, produir-la o interactuar amb tot tipus d'interfícies digitals.

• Una tercera idea valuosa de judici crític és la paradoxa de la indigència informativa de Wolton a "Internet ¿ I després?" (2000). Entre les fites assolides més rellevants de la societat de la informació es troba la facilitat amb la que l'individu es pot documentar, mantenir-se informat i intercanviar coneixements. Malgrat Wolton assenyala que el problema actual es la voluntat real de comprensió entre les persones, la mancança d'una cultura comuna de respecte i manipulació per sobreabundància informativa. Una notícia que s'emet per diferents canals es reconeix com a veritat, malgrat aquests mitjans responguin a interessos comercials similars i il·legitimin el punt de vista de l'emissor de la informació. Si bé es gaudeix d'una disponibilitat d'informació impensable uns anys enrere, es requereix d'una alfabetització digital profunda (es a dir, novament accedir, administrar, avaluar i crear informació), per no resultar confosos en un entorn de gran mancança d'atenció. Existeixen múltiples fonts d'informació, tot i que poques veus són independent. Llegir o veure una desena de vegades el mateix punt de vista d'una notícia no és estar més ni millor informat.

• Malgrat es compta amb grans possibilitats de comunicació, es viu, es pensa i s'escriu en format beta, un tipus de pensament de curt abast que dificulta distingir entre coneixement i soroll. Més informació amb menys rigor és igual a més confusió. En aquest sentit, la principal destresa que l'educació en els països desenvolupats ha d'atorgar als individus, és la capacitat de filtrar continguts, davant d'un panorama de redundància informacional extrema. A priori, la funcionalitat de Google, les etiquetes i l'XML, entre d' altres tecnologies, poden contribuir a un cert ordre, tot i que en molts casos és la il·lusió d'un ordre dels grans nodes, relegant a la invisibilitat als petits emissors crítics.

• Fent gala de la possibilitat de triomfar en un entorn mediàtic amb tantes debilitats, apareixen en escena els xarlatans i predicadors. Si no existeix temps d'atenció per a una reflexió madura i predominen les idees de curt abast, l'escenari està servit d'actors i les aplicacions d'escriptura col·laborativa i intel·ligència col·lectiva potencien el seu protagonisme. Assenyala Frankfurt (2006) que el bullshit només proposa paraules o accions pretensioses sense cap desig d'expressar-se amb la veritat, gairebé amb indiferència d'ella. En la mateixa línia opina Carr al seu article "The amorality of the Web 2.0" (2005) i Keen a "The cult of the amateur" (2007). Tots dos coincideixen en el culte a allò més "amateur" que es viu avui a la xarxa. Per a aquests autors, la producció massiva de continguts està creant una selva de mediocritat que perpetua un nou cicle de desinformació, distorsiona i corromp la conversa crítica. Amateurisme i xarlatanisme conviuen en l'escriptura de la Web 2.0. Si bé es tracta d'eines d'alta productivitat per a formar comunitats, en molts casos no aporten qualitat a nivell de continguts, només experiències de producció no-professional, poc fiables.

• Les xarxes tenen dues lleis: creixement i adjunció preferencial. En aquesta lògica, les seves prioritats són: quantitat d'enllaços, fitness (propietat, convivència, oportunitat) i antiguitat. Aquestes lleis i prioritats poden resultar molt útils per a entendre el funcionament d'Internet i dels nodes principals que capten tota l'atenció dels usuaris. Aquesta teoria trenca la falsa concepció de que la Web 2.0 contribueix a una xarxa més democràtica a la que tots tenen accés a crear continguts, i per tant a dirigir-se a audiències de magnitud, quan la visibilitat d'un node menor es gairebé zero.

Per profunditzar en aquest tema podeu consultar el capítol 4 de "Planeta Web 2.0. Intel·ligència col·lectiva o mitjans fast food" que podeu trobar de forma gratuïta.