lamalla.cat

La crisi econòmica està colpejant amb menys intensitat a les dones. Segons unes dades publicades la setmana passada, durant l’últim any 900 mil homes han perdut la feina enfront de les 300 mil dones que s’han quedat a l’atur. Inesperadament, i tenint la taula de l’oficina plena de papers i projectes engegats, la B. ha passat a formar part de les dones que sí han perdut la feina. L’empresa ha al·legat problemes econòmics derivats de la crisi però, curiosament, l’anunci de l’acomiadament va arribar en la mateixa conversa en la qual la B. va comunicar que estava embarassada. La M., per altra banda, també va patir maldecaps laborals, que es van convertir en depressió, per ser mare. La van arraconar i assetjar després de demanar la jornada reduïda per ocupar-se de la mainada.

La crisi va ser l’excusa perquè la B. es quedès sense feina però era força evident que aquesta no era la raó real. El seu cap la va fer fora en el moment en què ella li va comunicar que estava embarassada. Va argumentar que feia temps que ho tenia pensat però no sabia com comunicar-li i que estava esperant el moment apropiat per dir-li que anava directa a la cua de l’OTG. La B. tenia feina de sobra i sempre havia rebut elogis per la feina feta. Sabia que el seu cap considerava la maternitat com una malaltia –“per les queixes en veu alta quan alguna de les treballadores del despatx havia d’agafar-se unes hores per qualsevol imprevist amb els fills”-, i el defineix com “un personatge capritxós, infantil i de tracte difícil” però no s’hagués imaginat mai que es trobaria en una situació així. Una bona notícia convertida, en segons, en un tràngol.

L’empresa, vinculada al món de l’espectacle i l’organització d’esdeveniments, realitza projectes principalment per al sector públic. Probablement per aquesta raó, l’empresari li demana, d’entrada, que no el denunciï. En aquest moment, comença un procés llarg que dura unes quantes setmanes. D’entrada, la B. segueix anant a treballar perquè li donen llargues. No sap quan es farà efectiva la baixa i tampoc li donen la carta d’acomiadament. De sobte, segons explica, “el meu cap s’adona que hi ha molta feina i sóc l’única que controla els projectes llavors vol allargar la situació fins que els faci el relleu. Fins i tot, vaig estar a casa uns dies de baixa i em trucava cada dia diverses vegades”.

La B. contracta, llavors, un advocat que s’encarrega de totes les relacions amb l’empresa i la negociació econòmica. Decideix no anar a judici, principalment, perquè si guanya es declararà nul l’acomadiament i l’empresa estarà obligada a readmetre-la. I tornar a la feina és, precisament, l’última cosa que vol la B.

La jornada reduïda també pot ser font de tensions
La M. sí que es va veure embolicada en una guerra en forma de judici amb l’empresa on havia estat treballant més de deu anys. El que reclamava, simplement, un dret. La jornada reduïda. Va guanyar el procés però no en va haver-hi prou. Va haver de tornar a judici per poder decidir les hores que reduïa l’horari. Entre un judici i l’altre, l’empresa, de la indústria farmacèutica, on la M. feia de comercial, va començar a fer-li moobing. Entre altres coses, li van treure el cotxe d’empresa, li van donar una nova cartera de clients o la sometien a exàmens. Havia de fer les visites amb transport públic i amb prou feines podia fer la meitat de la feina. D’aquesta manera, l’empresa volia demostrar que no complia els objectius i que se la podia acomiadar de manera procedent. Fins a aquell moment, la M. tenia un expedient fantàstic, molt bona consideració entre els companys i els caps. Però com explica, “tot era meravellós mentre jo donava però tot es va acabar quan vaig començar a demanar”.

Ella sabia que si tirava endavant amb tot això es quedaria sense feina. Hi havia mal ambient i, finalment, el conflicte es va resoldre amb un acord econòmic: “quan altres dones em demanen consell jo sempre els hi dic que han de ser conscients que desgasta molt psicològicament i que, després, serà molt difícil tornar a treballar a la mateixa empresa”.

Des que va patir aquesta experiència, la M. no ha tornat a treballar: “Ara sóc mestressa de casa. Ja m’imaginava que hauria de deixar de treballar arran d’això però com estan les coses actualment un dels dos, el pare o la mare, ha d’estar pendent de les criatures. Sóc la directora general de casa meva i això ja m’omple. No tinc cap necessitat de tornar a treballar. La feina de casa és una feina a reivindicar”.

Tocades
La B. es concentra ara amb l’embaràs i, un cop fets els tràmits, intenta tancar la porta i mirar endavant. No pot evitar però, veure el seu futur professional amb incertesa. Se sent discriminada i marginada: “És molt dur que et facin fora d’aquesta manera per ser dona i voler tenir fills”. La M. ho viu amb distància, ja fa quasi una dècada que va patir tot això, de totes maneres encara se li omplen els ulls de llàgrimes quan recorda l’arraconament, el boicot de l’empresa i la indiferència dels companys: “hi ha coses que no se superen mai. Jo vaig patir una depressió i encara ara ploro. És molt dur”.

• Opcions article

  • Clica aquí per escoltar
  • 

• Opcions enllaços externs

  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  •