lamalla.cat

Rachid Mostaid treballa d’educador de nens immigrants per a la Direcció General d’Atenció al Menor (DGAM). Va arribar del Marroc fa 15 anys, primer de vacances i posteriorment per instal.lar-se. Atén directament els nens, però alhora intenta tendir ponts amb els països d’origen per buscar una sortida compartida a la seva problemàtica. Parlem de la situació dels nens del carrer i de l’atenció que reben aquí els immigrants menors d’edat arribats clandestinament. Amb ell tanquem el cicle d’entrevistes que LaMalla.net ha dedicat al primer aniversari de la Llei d’Estrangeria.

La Llei d’Estrangeria ha posat traves a l’atenció als nens immigrants?
M’agrada estar al corrent de les lleis, però sóc essencialment educador. En atendre els menors no pensem primer en la legislació, sinó en les circumstàncies de cada nen. Si té menys de 16 anys, la llei no l’afecta i, personalment, crec que ha d’estar amb la seva família. L’obligació escolar existeix tant aquí com al Marroc, i un nen d’aquesta edat no entén de passaports o de regularitzacions. Hi ha una flexibilitat, deixem una mica a part la llei i anem al que ens importa, treballem a favor del menor.

És diferent la situació per als majors de 16 anys?
En el cas dels més grans, també deixem a part la documentació. El que m’interessa és conèixer el projecte personal d’aquella persona. Si té un objectiu laboral, llavors comencem a negociar la seva regularització. Si arriba i demana papers però no té cap finalitat concreta, per què els vol? Per estar perdut en la societat?

Quina és la problemàtica dels nens del carrer a Barcelona?
Des de l’any 97 ha anat augmentant molt el nombre de nens immigrants a Catalunya. Aquest era un país d’emigrants i de cop s’ha convertit en un país d’arribada. Tothom està a l’expectativa, i la gent s’espanta quan comença a veure un nen menjant al carrer aquí, un altre grupet allà... La DGAM va començar amb una línia educativa pensada per a nens autòctons. Poc a poc, es va canviant per poder atendre els nens immigrants, a qui cada cop es destinen més recursos.

"No els donem una educació paternalista que els converteixi en invàlids socials"

Quina atenció els oferiu?
Primer de tot els busquem un centre de protecció i els garantim les necessitats bàsiques. Se’ls ofereix menjar, una dutxa. Tots són immigrants desemparats, però al darrera de cadascun hi ha una història. Se’ls fa una entrevista, se’ls escolta –una cosa quasi nova per a molts d’ells- i es discuteix el seu projecte. Cal conèixer què han fet des que van sortir de casa i fins arribar aquí. I saber per què ha vingut cadascun: per buscar feina, per escapar dels pares o de l’escola, si ha patit maltractaments... A partir d’aquí, s’han de seguir tres línies: el nen és la principal, i a banda s’ha d’informar a la família i parlar amb ells. Mentre, es va aplanant el terreny legal aquí per aconseguir l’objectiu establert per a aquell nen: integrar-lo en una de les dues bandes, ja sigui a casa seva o al país d’acollida. Cal estudiar les dues opcions.

Es plantegen solucions globals al problema?
La filosofia és la mateixa. No només calen recursos, calen idees. Intentem crear un departament d’atenció al menor als països d’origen, molt ben estructurat i amb professionals aptes. Els estem oferint el nostre assessorament, sobretot als països d’on vénen més nens, el Marroc i Algèria. Ja hem establert relacions amb el Govern marroquí per buscar solucions sempre a favor del nen, obrint un canal educatiu allà per treballar el projecte migratori des del començament. Com a veïns, hem d’intentar tallar la immigració clandestina i fer-la en bones condicions, sense arriscar la vida dels nens i evitant que les màfies se n’aprofitin.

Si localitzeu aquí un immigrant menor de 16 anys, quin procediment es segueix?
Amb els més petits de 16 anys ho tinc molt clar, han d’estar a casa seva. Si té 14 anys, vol dir que n’ha de passar dos en un centre de protecció abans de poder treballar. S’ha jugat la vida durant 1.000 quilòmetres per ficar-se aquí i no aguantarà ni un any al centre, perquè ell vol enviar els diners a la família. Per què no torna a casa i es forma allà? Si no es localitza la família o si està massa desestructurada, s’han d’esgotar totes les possibilitats de protecció, tant per la via consular com aquí. En qualsevol cas, mai es pot deixar de treballar amb ell.

És fàcil identificar-los o intenten amagar la seva identitat?
Abans entraven amb un nom i sortien amb set. Però ara arriben convençuts que l’important és aconseguir documentació, i ja porten la del país d’origen sota el braç. De totes maneres, com educador, per treballar amb una persona que em demana ajuda necessito una base de confiança. Si no n’hi ha no arribem enlloc.

Quines són les seves necessitats més bàsiques?
El que més desitgen és tenir un sostre, però aquest sostre no el construiré jo. Vull que el noi se’n responsabilitzi i que sàpiga que no és fàcil. No els donem una educació paternalista que els converteixi en invàlids socials. Han fet mil quilòmetres per venir fins aquí i per tant són molt capaços d’obrir-se camí. Els ajudem a construir el seu projecte, establim una base sobre la seva història i ens comprometem a donar-los educació, menjar, un lloc on dormir i, si cal, documentació. Aquí s’acaba la nostra feina. La seva responsabilitat és adquirir els hàbits, formar-se, explicar-nos el seu cas... S’han d’implicar.

I s’impliquen?
És clar. Però si cada dia els fas totes les coses, no serveix de res. Passaria el mateix si a un fill li fessis els deures i li donessis el menjar tota la vida. Si hi ha un objectiu laboral, l’ajudem a trobar les claus socials per aconseguir-lo. Ell s’haurà de guanyar l’oferta a través d’un curs de treball. Quan la tingui, li aconseguim el permís de residència i treball i ja pot començar a viure com qualsevol altre persona. És el primer pas per aconseguir les claus de la seva pròpia casa. Si menteixen, si t’amaguen el nom, si cometen petits robatoris... llavors són ells els qui no arriben al seu objectiu, i la casa s’enfonsa.

Què es troba un noi en entrar al centre d’acollida?
S’intenta fer una foto social dins un marc físic tancat. Se’ls ensenya a afrontar una vida social per l’endemà. A més, s’intenta que portin una vida normal: van a l’escola, fan tallers per aprendre l’idioma i oficis, jocs, sortides al cinema i al teatre, esport... També intentem treballar amb la societat d’acollida. Els fem participar en les festes del poble o del barri.

"Qualsevol lloc serveix per parlar amb ells, fins i tot un bar o la vorera de la cantonada"

Però sovint intenten escapar-se...
I no és negatiu. Forma part del procés educatiu, i per això és important conèixer el noi i saber què espera. L’has de tractar d’igual a igual, però plantejant-li clarament les coses: que és aquí perquè necessita ajuda. Els has d’explicar què és exactament un centre. S’hi fa un treball educatiu molt important i hi coincideixen nens de diferents cultures, de tribus urbanes... Fugen per cridar l’atenció, però sempre tornen. Si sempre tens un educador que t’acompanya, un dia necessites deixar-lo per veure què hi ha el carrer i valorar el que tens al centre.

Què porta a un noi d’aquesta edat a deixar el seu país per venir aquí?
Uns ja treballaven allà i vénen a millorar: veien la parabòlica, el turisme, l’amic que arriba amb el cotxe... Altres es mouen per un projecte comunitari de la família, que envia el germà gran. Des d’aquí participen en l’economia familiar. Alguns fugen dels maltractaments, del fracàs escolar... També n’hi ha alguns que abans de marxar ja havien viscut molt al carrer. Des de fora es veuen tots iguals, però de cadascun en podries escriure un llibre. Nosaltres tractem de donar-los respostes individuals.

Com reaccionen els que convideu a tornar a casa?
Encara que no vulguin estar aquí realment, pesa una mica l’orgull. “Estic al carrer però no torno”, diuen, perquè allà són els herois del barri. Els costa entendre que tornar no és un fracàs, que amb el viatge ja ha guanyat una escola de la vida. La feina és també convèncer la família. De la mateixa manera que els motivem quan tenen un projecte, també els empenyem a tornar a casa si veiem que realment volen estar amb la seva família. Molts d’aquests nens ni tan sols pensaven venir, però han estat víctimes d’unes circumstàncies enganyoses.

Què els pot portar a caure en la delinqüència?
Buscar diners fàcils. Fins ara només hem parlat de drets, però també tenen els seus deures i els han de conèixer. Quan sobrepassen els límits és quan cauen en la delinqüència. La llei del carrer ens guanya i per això intentem establir una línia educativa severa. A fora hi ha la màfia, els adults... Si no coneixem la seva història i ells diuen als seus pares que estan treballant, des d’allà els demanaran diners i hauran d’aconseguir-los com sigui.

S’ha acusat als nens del carrer de l’augment de la inseguretat a Barcelona...
Dubto que els causants siguin menors, en tot cas n’hi ha de quatre a deu, no més. Ho sé per experiència pròpia, del mateix carrer.

Treballeu molt al carrer?
Hi ha educadors de carrer. Nosaltres no hi treballem directament però, com que tractem amb nens, intentem ser-hi per tenir informació de primera mà. Com que ens veuen, també es senten més protegits. Sabem per on es mouen, passem per saludar-los, però com ho faria qualsevol altra persona. A més, qualsevol lloc serveix per parlar amb ells, fins i tot un bar o la vorera de la cantonada. Intentem evitar els despatxos freds. Però ens costa superar la seva desconfiança, perquè la majoria han arribat aquí amb por dels adults: de la policia, del pare, del germà gran... És difícil acostar-s’hi.

Existeixen també les nenes del carrer?
És difícil que hi hagi nenes del Magreb vivint al carrer. Probablement n’hi ha en xarxes o acollides en famílies. Només emprenen aventures de forma molt organitzada. En aquests països mana la llei de l’home, i la responsabilitat recau en el fill gran de la família.