lamalla.cat

En l’immens univers de la blogosfera hi ha de tot. La popularitat que han obtingut alguns blocs ha fet que en poc temps proliferessin les bitàcoles de polítics, periodistes, associacions i tota mena de gent. Entre la gran varietat de weblogs n’hi ha que destaquen per la seva qualitat literària, per la seva mordacitat, o per la seva temàtica i continguts. El bloc de l’Angeleta de Cal Teto és un d’aquests que crida l’atenció per moltes i diverses raons. Potser perquè hi trobem referències a la poesia, a la gastronomia o als dies de boira a Angesola (l'Urgell). Potser perquè és “el bloc de la gent gran” o perquè està escrit per una padrina. Potser, per la senzillesa i l’energia amb què l'autora ens explica les seves vivències o per totes les coses juntes. Sigui com sigui, el bloc de l’Angeleta mereix una visita.

D’on neix la idea de posar en marxa un bloc?
Va ser la meva filla, qui sinó!!, qui em va animar. Es veu que un dia al matí ella esmorzava amb els seus companys de feina i parlaven dels blocs i un dels seus amics que en té un –el d’en Marcús- li va donar la idea de que jo podria fer-ne un sobre la gent gran i en català. La idea em va agradar i així vaig començar.

En el teu primer post –del 24 de novembre de l'any passat- dius que quan la teva filla et va proposar la idea del bloc no sabies què era ni com funcionava. Com t’ho has fet per portar el bloc dia a dia?
Dels ordinadors no en sé gran cosa, només quan els fills vénen a casa amb el seu ordinador portàtil i m’ensenyen coses d’Internet (les pàgines on surt el nostre poble, notícies que són del nostre interès, el bloc d’algú...). Per tot això, hem ideat aquest sistema: jo escric en paper cada dia una estona i li passo a la meua filla i llavors ella ho escriu a l’ordinador i ho posa al bloc. Quan ve a casa ho mirem per Internet i també em porta impreses les pàgines, amb els comentaris de la gent, que em fan molta il·lusió.

I no t’agradaria escriure-hi tu mateixa?
Mira, al juliol faré 74 anys i el català l’he hagut d’aprendre ja de gran. Junt amb el meu marit anàvem a uns cursets que s’organitzaven al poble, als hiverns. Va ser una experiència molt maca. Però encara faig alguna que altra falta, perquè a més quan jo era petita no vaig poder anar massa a l’escola... S’havia de treballar per poder ajudar la família, érem 11 germans d’una família humil...

Et suposa algun problema escriure?
No, no tinc cap entrebanc a l’hora d’escriure. M’agrada molt, això sí, amb el paper i el bolígraf i amb el suport dels meus fills, néts i marit. El poeta Miquel Martí i Pol em deia en una carta que no em qualifiqués per les faltes -li vaig escriure una carta en català... i suposo que plena de faltes-, i em deia “escriviu tal com penseu i ho feu en català, què més us podem demanar?”.

Al bloc parles de fragments de la teva vida, d’experiències pròpies, de la família... No et fa vergonya explicar-ho i penjar-ho a la Xarxa?
Doncs, el fet d’escriure m’ajuda a expressar idees, objectius, fer que les neurones no deixin de funcionar. Vergonya? Més aviat no, ho faig amb tota la humilitat de la vida viscuda, que encara que m’ha donat alguna que altra espina, la rosa que ha brollat de la meua vida ha valgut la pena.

I personalment, de què et serveix fer el bloc?
Em serveix per conèixer gent i per pensar que potser algú pot aprofitar alguna cosa de les que jo he viscut. Crec que es una bona manera d’ocupar el temps, recordant les vivències i posant-les per escrit.

Molts dels teus posts han tingut diferents respostes i comentaris. Què et sembla que la gent et llegeixi i et feliciti?
Em fa molta gràcia quan veig els comentaris que fan. Em va fer molta il·lusió aquella noia que, quan jo parlava dels anys viscuts durant la Guerra Civil, li recordava les converses amb el seu avi explicant batalletes. Però en general, m’agraden tant els comentaris de la gent que no conec com els dels que conec (els meus néts, amics de la família).

Aprofites el bloc per expressar-te, però encara hi ha moltes entitats que reclamen un lloc per a les persones grans als mitjans de comunicació. Creus que la gent gran no està prou escoltada? Que encara té coses a dir?
És clar que la gent gran tenim coses a dir, tot una vida de coses a dir!! Però crec que a les autoritats no els interessa. Ells fan allò que pensen fer i prou..., no ens escolten.

Pot influir el fet que la gent gran no estigui prou valorada?
Jo no conec prou la vida a ciutat, però al poble la gent gran està més valorada i més estimada. Ja sé que hi ha centres de dia i residències amb personal ben preparat, però com a casa no hi ha res.

En la blogosfera no abunden, diria que el teu és l’únic, els blocs escrits per gent gran i en català. Animes d’altres persones a seguir el teu exemple?
Jo no conec cap altra persona gran que tingui un bloc. De fet, jo abans no en tenia ni idea que existien. Però m’agrada pensar que hi ha molta gent que escriu i que comparteix els seus pensaments amb qui vulgui llegir-los. I sí, ho recomano moltíssim!! Així, podríem compartir experiències. A més, crec que és bo escriure i posar ordre els teus pensaments.

Llegint el bloc també es desprèn que ets una persona molt activa i demostres que l’edat no és cap mena d’impediment per implicar-te en la vida social del poble, com malauradament pensen moltes persones...
Si ser activa és fer moltes coses i amb amor, doncs llavors procuro ser-ho. He passat èpoques de la meva vida molt feliç, recitant poesia pels pobles, treballant en el món de la sardana, ensenyant a nens i nenes, visitant l’hospital, participant en la coral del poble, anant com a voluntària a la presó de Ponent i ara de gran, treballant per a Mans Unides. I mai he trobat cap impediment pel fet de ser gran. Al contrari, perquè tens més temps i tens més clar que el que vols és ajudar els altres. Penso que si tens salut l’edat no compta i es pot treballar en bé dels nostres germans més pobres.