lamalla.cat

Gerard Freixes, igualadí, nascut al 1978, ha passejat la seva videocreació Alone per festivals de Rússia, Grècia, Portugal i va ser escollit com a representant de l'Estat Espanyol a l'Art Video International Film Festival de Cannes. Freixes encara té el regust dels primers premis aconseguits al Festival Concorto d'Itàlia; de Metròpolis (La 2 de TVE) i del festival de Sevilla, Zemos'98 entre altres títols aconseguits a nivell estatal. Avui ens explica que és el videoart, un pseudogènere cinematogràfic en què no hi ha cap norma: només trencar esquemes.

D'ob ve la teva curiositat per fer videoart?
La meva afició va començar quan estudiava la carrera de Belles Arts. Sempre m'he decantat pel cinema i, en la carrera, hi havia assignatures de videocreació o cinema experimental, amb diversos matisos. No vaig entrar a la carrera per fer això sinó que vaig saber de l'existència d'aquest art a la universitat. Diguem-ne que a la carrera s'aprèn la vessant més tècnica dels curtmetratges però, finalment, em vaig acabar especialitzant en muntatge. La tendència que seguia aleshores era fer vídeos pels amics i intentar fer alguna cosa maca... però després veus que no s'arriba molt lluny i vaig anar fent feines de muntatge per empreses.

Per què el videoart es recolza en peces ja fetes i editades per desmuntar-les i crear una cosa nova...
Sincerament, hi tinc una relació d'amor-odi al videoart. Em molesta que es pugui convertir en un gènere cinematogràfic en si mateix. La gràcia d'aquest tipus de cine és que sigui experimentació, que el videoart serveixi per trencar esquemes i refer coses noves. Ara està de moda posar música experimental (mesclant clàssics amb música electrònica) a les videocreacions. Està bé que el cinema experimental s'arrisqui i sigui l'I+D del sector audiovisual. Es pot perdre tot si cau en unes noves pautes establertes. Del què es tracta és de trencar-les.

D'acord amb això, com veus l'evolució del cinema experimental?
El què està canviant més és la difusió dels treballs. Fins ara tot el que es podia veure de videoart era a festivals com el Loopvideoart, en galeries d'art i circuits underground. Ara també s'ha estès a la televisió des del programa de La 2 de TVE, Metròpolis. Llàstima que l'horari (diumenge, a la 1h de la matinada) fa que tingui poca audiència i menys ressò.

Ara també existeix Internet i és més fàcil trobar material i tenir accés al públic més general. Potser el que han desaparegut són els grans noms d'autors que participaven sempre als festivals per donar lloc a d'altres més novells que no teníem accés a les galeries. Necessitaves un padrí per poder exposar a la galeria i ara hi podem tirar endavant nosaltres sols.

El videoart necessita de molts recursos a nivell material. Es reben suficients ajuts i subvencions per continuar amb les creacions?
És un mitjà barat si aconsegueixes tenir accés a documents i material lliure de drets. En teoria, hi ha beques i subvencions però realment no he parat atenció. En videocreació hi ha la part artística i la part cinematogràfica i pots acabar nedant entre dues aigües depenent de com ho facis i els recursos que inverteixes.

Què creus que aporta Alone al cinema experimental?
Alone és l'individualisme dels herois americans i va néixer en veure que en la història del cinema americà hi ha moltes referències d'aquest tipus. Ara bé, sobre la tècnica de retallar personatges (que es pot veure al curtmetratge) pensava que hi havia pocs que l'haguessin utilitzat. Però, en fer-lo, m'he adonat que hi ha gent que ha fet coses similars com un curt que esborra els ocells emprant imatges de Los Pájaros de Hitchcock.

Creus que es podrà fer una indústria potent envers les videocreacions?
Per una banda, no sé si hauria de passar a ser genèric. Sí que hi ha una professió però no una comunitat unida, cadascú fa la seva. Precisament, el meu curt és una apologia a aquest individualisme col·lectiu... Per exemple, Velasco Broca se'l cataloga com a director de curts però el que fa és molt abstracte...

Del videoart se'n desprèn la tècnica tan coneguda gràcies al programa APM? de TV3, el Loop Art, que consisteix a construir a través de trossos d'altres peces. El cine també ha innovat tècnicament amb la guardonada La soledat de Jaime Rosales. Ara bé, existeixen moltes crítiques sobre aquesta... És falta d'oferta innovadora o d'una demanda que no està visualment educada a veure coses diferents?
Un dels principis és trencar les regles audiovisuals. Ara bé, si la gent s'acostuma, acabaria tornant-se més radical i deixaria de ser un espai "marginal"... Com a exemple et diria el nom de Jean Luc Godard, de la nouvelle vague, considerat com a terrorista cinematogràfic perquè trenca totes les regles de cinema com filmar a algú d'esquenes o amb la boca tancada mentre se sent la seva veu en off parlant... I quasi tots els recursos es poden veure a Ocean's Eleven, una pel·lícula de renom per la quantitat d'actors reconeguts que hi van treballar. Si no s'haguessin adaptat aquestes tècniques, les seves pel·lícules semblarien més fresques i més bèsties. Amb el propagament del que feia Godard, es deixa de banda el revolucionarisme que el va crear. És aquí el dilema.

També s'ha de pensar que moltes de les tècniques experimentals provenen del cinema primitiu, de 1920.. així que es crear noves simfonies musicals sobre paper ja escrit.

I ara, en quin punt creatiu et trobes?
Ara tinc ganes de produir per mi mateix, deixar de banda l'arxiu i crear un curt amb una història narrativa pròpia, sense utilitzar recursos d'altres pel·lícules.

• Opcions article

  • Clica aquí per escoltar
  • 

• Opcions enllaços externs

  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 

• 

  SARA MARTÍNEl videocreador Gerard Freixes