lamalla.cat

La relació de Chiu Longina amb el so és difícil de definir. Longina, que en realitat es diu José Carlos García Sánchez, va néixer a Pobra de Trives (Ourense) el 8 de marzo de 1970 i ha estudiat els sons i l’oïda des de múltiples angles. N’ha explorat les possibilitats artístiques com a creador d’espais acústics, com a Musicòleg i com a Doctorand en Art. També ha coordinat projectes de cartografia sonora a Galicia i ha participat en l’organització del Festival Zemos98 de Sevilla, sobre tecnologia, comunicació i cultura. Però el que més el fascina del so són l’ús i la repercussió socials. Com a antropòleg especialista en armes acústiques, veu amb preocupació el nou dispositiu d’ultrasons per dispersar als joves de certs espais públics. L’anomenat 'Mosquit Anti-joves' és, per a ell, una nova forma de control social a través del so.

Per què el brunzit del Mosquit només és audible per a menors de 30 anys?
Perquè amb l’edat perdem gradualment capacitat auditiva. D’aquesta pèrdua se’n diu presbiacúsia i avança a diferents ritmes en cada persona. Per això alguns majors de 30 anys també poden sentir el brunzit. Els sons aguts són els que deixem de sentir abans, perquè l’espectre de freqüències altes es redueix fins a un 40%. L’èsser humà, de mitjana, pot escoltar un rang de freqüències que va dels 20 als 20.000 herzis, però a partir dels 25 anys d’edat, el rang sol baixar fins als 16.000 Hz. El Mosquit Anti-joves emet un bronzit continuat de 17.500 Hz a una pressió molt alta, que resulta molt molesta per als que sí que la senten.

És perjudicial per a la salut?
No es poden mesurar els efectes secundaris que provoca, almenys en la medicina occidental. Molts adolescents que hi han estat exposats llargues estones han descrit sensacions posteriors com mal de cap, malestar general, angoixa, tristesa, caiguda de l’ego o opressió al pit. Com que no existeixen “dolorímetres” ni “angoixòmetres” no es pot demostrar legalment que el Mosquit altera negativament l’organisme i, per tant, no es pot formalitzar una denúncia ni una sentència en contra. En altes dosis regulars és un sistema modern de tortura a través del so, fins i tot més eficaç que inflingir dolor físic, perquè desintegra l’estabilitat psicològica en poques hores i no deixa marques visibles.
 
A Internet hi ha una pàgina on pot escoltar-se el xiulet anti-joves i no resulta tan molest. Pot arribar a ser insoportable romandre en un espai obert on s’emeti el brunzit per altaveus? Es pot neutralitzar amb taps per les orelles o auriculars?
En primer lloc, no es pot comparar el so que podem escoltar des dels nostres equips informàtics amb el que emeten els dispositius de veritat. El Tweeter, l’altaveu d’altes freqüències que fa servir el Mosquit, assoleix un nivell de puresa molt superior als d’un sistema hi-fi domèstic i és capaç de superar els 80 decibels. Per fer-nos una idea, és un so tan molest com ho seria posar l’orella sobre una alarma antirobatori d’un banc o d’un cotxe mentre sona. Funciona a base de cansar l’oïda dels adolescents i els provoca un desig urgent d’anar a un altre lloc per deixar de sentir aquesta ‘mosca collonera’ constant. Ara bé, és força senzilla de neutralitzar. Només cal tapar-se les orelles amb força o fer servir uns senzills taps d’espuma o silicona.
 
Quines conseqüències socials té foragitar als joves de certs espais per a prevenir conductes catalogades com a vandàliques, com la botellada o els graffitti?
L’objectiu oficial del Mosquit és dispersar als joves dels seus llocs de reunió habituals, com els descampats on beuen alcohol, les places públiques o l’exterior de centres comercials. Però en realitat donen una solució superficial al malestar d’una societat que no ha sabut socialitzar la següent generació. El Mosquit promou la por i l’odi cap als joves i crea una perillosa bretxa entre joves i adults. Shami Chakrabarti, del grup de drets humans Liberty, una de les organitzacions més actives contra aquest dispositiu a Gran Bretanya, ha evidenciat la discriminació que genera a través d’una comparació clara: "Imaginin quin clamor popular s’hauria produit si el dispositiu causés malestar a les persones d’una raça o d’un gènere, en comptes de fer-ho als nostres fills”. Venuts políticament com un dispositiu de seguretat, amaguen un desig de dominar la ciutadania, sobretot d’aquella part que es resisteix a seguir les normes.

Diferents organitzacions juvenils han llançat campanyes anti-Mosquit per a concienciar la població de la injustícia que suposen. Tot i així, en alguns països la majoria de l’opinió pública reconeix la discriminació però prefereix curar-se en salut i que aquests dispositius reforcin la seguretat de certs espais. Com creu que haurien d’enfocar-se les protestes, per convèncer als reticents?
Haurien d’apel·lar al respecte als Drets Humans. Però per demostrar que el Mosquit els vulnera, abans cal una legislació que reguli els aparells d’aquest tipus i en reconegui els danys intangibles que provoquen. Les campanyes haurien d’evidenciar més el problema de fons, el descontrol i la falta de respecte d’alguns grups d’adolescents. No es pot amagar un problema creant-ne un altre, com si escombréssim i amaguéssim la pols sota la catifa. Calen programes de reforma social i, amb paciència, tractar la base del malestar latent.

A Europa hi ha uns 3500 punts on s’ha instal·lat aquest dispositiu. Té constància que se n’hagin instal·lat ja a Espanya?
De moment no se n’ha instal·lat cap, almenys per part d’institucions públiques. Però l’aparell es ven a Internet i fins i tot hi ha previstos distribuidors per a Espanya. Qualsevol que tingui una targeta Visa pot comprar-ne un o fabricar-ne amb una inversió molt baixa. Però estic segur que despertaria una reacció social ferotge i la mobilització de molts col·lectius que defensen als infants i als animals, que per cert també són sensibles als ultrasons del Mosquit. Si a Espanya no se n'instal·len és, molt possiblement, per la relació entre generacions que existeix als països llatins. El vincle entre pares i fills no es trenca fins que moren els pares i la família encara és la unitat atòmica de la societat. Als països angloparlants i en moltes altres regions del planeta, la responsabilitat moral dels pares acaba quan els fills són majors d’edat. La relació d’autoritat passa a ser horitzontal i el canvi provoca un xoc.

S’hauria d’il·legalitzar, doncs?
Sens dubte. S’hauria de classificar com una arma acústica i legislar-se com a tal, és a dir, només utilitzable en estat de guerra.

Armes acústiques: el control social del segle XXI

Què és una arma acústica?
Una arma és un recurs per a exercir poder, força, dany o manipulació. I un so que pretén alterar per la força la conducta d'una persona, és una arma acústica de control social. El terme "Control Social" es refereix a totes aquelles pràctiques, actituts i valors destinats a mantenir l’ordre establert en les societats. Una de les formes més evidents és la violència, però també hi ha formes no coactives, com els prejudicis, els valors o les creences, tots ells intangibles com l’aire. El control social cohesiona i enforteix la supervivència del grup, però també permet a l’elit hegemònica dominar el grup i defensar els propis interessos.
 

Amb quines altres formes de control social mitjançant el so convivim?
Hi ha moltíssims exemples! La ràdio, les músiques muzak (fils musicals), les melodies d’espera telefònica, la megafonia dels aeroports, les capçaleres trepidants del telenotícies, el tractament de les freqüències en anuncis televisius per a augmentar la percepció del volum... Per mi l’exemple més clar és la música ambiental dels grans centres comercials, que indueix al consum irracional: “compra més i més ràpid!”. Les alarmes també són control, perquè són dits públics acusatoris. Fins i tot el silenci en les esglésies o museus ens manipula!

Quin futur li augura al control social sonor? Creixerà o desapareixerà?
Anirà en crescendo. Les armes acústiques es construeixen amb impunitat i són tremendament eficients. Penetren a l’instant i no deixen rastre. A més, cal tenir en compte que “l’oïda no té parpelles”, com van dir Pascal Quignard o Murray Schaffer. O sigui que no podem "apagar" el sentit de la oïda, estem abocats sense escapatòria a escoltar. Temo que aquests dispositius obrin una etapa mundial en què es generalitzin les agressions al dret a la intimitat, a la reunió, a l’associació o a la integritat física. Les distopies romàntiques de 1984, Fahrenheit 451 o Un Món Feliç ja són realitats incipients. Afloren en societats amb un grau de deshumanització i infelicitat preocupants, societats que tenen tanta por dels propis fills com per autoritzar aquesta tortura física i mental. Però poden disidir i el primer que podem fer per barrar-li el pas és cultivar l'escolta. L'oïda pertany a l'hemisferi dret, com l'anàlisi qualitativa, i desenvolupar-lo ens fa persones més crítiques, més despertes, millors.

• Opcions article

  • Clica aquí per escoltar
  • 

• Opcions enllaços externs

  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 

• 

  Chiu Longina ha estudiat el so com a antropòleg, músic, artista experimental, cartògraf i un llarg etcètera de perspectives. Imparteix xerrades i tallers de So i Control Social, on analitza l'auge d'armes acústiques com el 'Mosquit Anti-joves'.