lamalla.cat

Després d’un llarg i tortuós camí, aquest dimecres arribem a Kyoto. Entra en vigor, finalment, el primer instrument legal amb validesa internacional destinat a lluitar contra l’efecte hivernacle i les seves conseqüències. El protocol de Kyoto ha de fer racionalitzar les emissions de gasos amb efecte hivernacle, retornant a uns nivells més baixos que l'any 1990. Els països que no compleixin els objectius marcats no tindran altre remei que pagar amb diners el seu desinterès per la salut del planeta. Complir els compromisos de Kyoto, però, no serà fàcil per a tothom. És el cas d’Espanya, que partia d’una posició privilegiada però en l’últim lustre ha disparat el volum d’emissions.

El protocol de Kyoto entra en vigor aquest dimecres, just 90 dies després que Rússia ratifiqués definitivament el seu compromís. Amb l’ingrés d’aquest país gegant i fortament industrialitzat es complien ja els requisits perquè el protocol s’apliqués de manera oficial: els països signants sumaven l’any 1990 més d’un 55% de les emissions mundials de diòxid de carboni. L’altra condició era que el protocol el subscrivissin més de 55 països, fet que s’havia superat fa temps. Actualment, 141 països han ratificat el protocol, entre ells tots els de la Unió Europea, el Canadà i el Japó.

El principal país emissor, però, segueix donant l’esquena a Kyoto i no es planteja posar límits al creixement desenfrenat de la indústria. Es tracta dels Estats Units. L’administració Bush mai ha vist amb bons ulls aquestes mesures per millorar, a escala global, la sostenibilitat del planeta. Aquest país és responsable d’una quarta part de les emissions d'arreu del món però no se sotmet a les regles del protocol. Un altre dels països díscols és Austràlia.

De què va el protocol de Kyoto?

L’objectiu del protocol de Kyoto és que les emissions mundials de diòxid de carboni o gasos equivalents tornin a quedar reduïdes, abans de 2012, als nivells anteriors a 1990. En concret, les emissions mundials s'han de retallar un 5,2% respecte les d'aquell any, que s'ha pres com a referència. No serà fàcil, ja que es calcula que des de llavors s’han disparat en un 40%. La retallada afectarà només una trentena de països, els més rics i industrialitzats, ja que els altres encara tenen marge de maniobra per seguir industrialitzant-se.

El protocol, doncs, estableix com han d’actuar els diferents estats signataris en funció del volum de gasos amb efecte hivernacle que emetien l’any 1990. Així, la Unió Europea va acceptar una reducció del 8%. Els Estats Units, que finalment van desvincular-se’n, havien acceptat inicialment retallar les emissions en un 7%. Altres països, però, poden mantenir-se als nivells de l’any de partida o fins i tot créixer moderadament.

Aquest fet, sumat al gran buit que han deixat països on la industrialització està en retrocés, com Rússia, dóna peu al mercat de compra-venda de drets d’emissió que es convertirà en una regla bàsica del joc de Kyoto. Com és lògic, també s’han previst mesures en cas d’infracció. Per exemple, si algun país ven més drets d’emissió dels que realment té disponibles. No obstant, el més interessant seria que enlloc de traficar amb drets d’emissió de gasos tothom s’esforcés en generar-ne menys.

Els països més desenvolupats hauran de fer malabarismes per complir els requisits de Kyoto, limitant l’ús de carbó, petroli i gas natural, principalment. Això comportarà canvis importants en sectors com el transport o la producció d’energia, que poden haver-se d’adaptar a les conseqüències. No obstant, també existeix la possibilitat que la generació de gasos es traslladi a altres països menys desenvolupats, en un efecte maquillador del que ja han alertat organitzacions com Greenpeace.

Per tal de complir amb els compromisos de Kyoto, tots els països estan obligats a tenir uns plans d’assignació de gasos, repartint els drets de contaminació entre les diferents empreses. Només a Catalunya, són 152 les que es reparteixen el pastís. Tot i que el protocol estableix que les emissions de 2012 no podran superar en més d’un 15% les de 1990, Espanya ja té clar que no ho aconseguirà i està decidida a comprar drets d’emissió a altres països menys industrialitzats.

Una mica d’història

El llarg camí cap al protocol de Kyoto va començar l’any 1988 a la ciutat canadenca de Toronto. En una cimera sobre canvis atmosfèrics, polítics d’alt nivell van tractar per primer cop el problema del canvi climàtic i fins i tot van adquirir uns primers compromisos que el temps va desfassar. No seria, però, fins dos anys més tard a Ginebra que es trobaria l’impuls definitiu per fer front a escala global a aquesta amenaça. La famosa Cimera de Rio, el 1992, va posar aquesta qüestió en la primera plana de l'actualitat mundial, però la decisió d’establir un protocol global no es prendria fins el 1995.

Durant tota la dècada dels 90 es van anar fent passos que portarien a la forma definitiva del que seria el protocol de Kyoto. Per exemple, es van marcar els nivells d’emissions de 1990 com a referència (1991) o es va decidir que el protocol fos vinculant (1995), a proposta curiosament d’uns Estats Units que se n’acabarien desvinculant. També va ser la Casa Blanca, llavors amb Clinton al capdavant, qui va introduir el concepte de comerç d’emissions.

El protocol de Kyoto es va signar finalment el desembre de 1997 en aquesta ciutat japonesa, amb l’adhesió de 160 països. Molts no van arribar a ratificar-lo i altres fins i tot s’han fet enrera, com és el cas dels Estats Units: L'any 2001, George W. Bush va anunciar que abandonava Kyoto i es va convertir en l'enemic més acèrrim del protocol. Amb aquest important revés, fins el novembre de 2004 no es va reunir el suport necessari perquè entrés en vigor. Amb la ratificació per part de Rússia, Kyoto ja estava ratificat per suficients països, ja que entre ells sumaven, l’any 1990, més del 55% de les emissions.

El protocol de Kyoto forma part del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic.

Sota l’amenaça del canvi climàtic

A l’origen de tota aquesta moguda diplomàtica hi trobem l’amenaça del canvi climàtic, motivat per l’escalfament global de l’atmosfera. És la primera vegada en la història que un gran canvi en les condicions climatològiques del planeta es deu principalment a l'acció humana. Són les emissions de gasos contaminants les que han contribuït a augmentar l'escalfament de la terra, evitant que la calor solar sobrera tornés cap a l'espai.

Si els governs han optat per no quedar-se plegats de braços i actuar junts contra les causes, però, és perquè els efectes del canvi climàtic ja s’han començat a notar arreu del planeta. El segle XX ens va deixar un munt d’exemples, amb canvis fàcilment constatables entre els primers anys i els darrers.

Una de les imatges més recurrents, aquests últims anys, han estat les comparacions entre l’estat de diferents glaceres d’arreu del món en un interval de moltes dècades. El retrocés ha estat notori es busqui on es busqui, des de les neus perpètues del Kilimanjaro o els blocs de gel de la Patagònia fins a la glacera pirinenca de la Maladeta.

Als casquets polars també hi ha cada cop menys reserves d’aigua dolça congelada, alhora que els oceans van pujant de nivell i fins i tot amenacen de fer desaparèixer arxipèlags, deltes o ciutats costaneres. Ja el 1994 l’Associació de Petits Països Insulars va reclamar prendre mesures que evitessin, en un futur, la seva desaparició entre les aigües oceàniques.

Igualment, el canvi climàtic també es notarà en el règim de pluges, que cada cop és més dràstic: Plou menys vegades però, quan ho fa, és amb desmesura. També s'han detectat els seus efectes en les sequeres, en la proliferació de fenòmens com els tornados i fins i tot en el comportament d'algunes espècies animals.