lamalla.cat

Les democràcies han trobat diverses solucions al problema de convertir el número de vots en escons als parlaments. Un dels més estesos és la fórmula d’Hondt, que és la que es fa servir a les eleccions municipals, autonòmiques i generals de l’Estat Espanyol des dels comicis de 1977. Poc es devia pensar aquest matemàtic belga que la seva fórmula decidiria la composició dels governs de milions de persones a tot el món.

La qüestió és complicada. Com decidir els representants que mereix un grup de ciutadans? Durant l'època liberal, la Restauració i la Segona República el sistema electoral fou sempre majoritari —uninominal o de llista, a una o dues voltes—. En la democràcia, el govern Suárez va optar, el 1976, perquè fos la fórmula d’Hondt la que s’utilitzés a la nova Llei Electoral, un sistema que “afavoreix lleugerament els partits majoritaris”, segons afirma Agustí Bosch, professor del departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de diversos llibres sobre sistemes electorals.

La fórmula reparteix els escons mitjançant divisions successives dels vots obtinguts per cada candidat. El nombre de sufragis es divideix per 1, 2, 3, i així successivament, i es van atorgant els representants a la llista que té la xifra més alta. Aquí teniu la definició que en dóna la Gran Enciclopèdia Catalana, però potser us resultarà més aclaridor fer una ullada a aquesta plana o a aquest arxiu en format PDF, que és d’on s’ha tret la imatge que podeu veure a la dreta. I, si voleu una demostració pràctica, aquí podeu trobar un útil simulador de la fórmula d’Hondt, en el qual podreu comprovar com es fan els càlculs i el repartiment d’escons.

És just?

És equitatiu aquest sistema? Els experts responen que la fórmula matemàtica (que no llei) sí que ho és, tot i la ja comentada deriva cap a les opcions majoritàries. “Hi ha altres fòrmules més proporcionals, com la de Hare”, assegura Mariano Torcal, professor del departament de Ciències Polítiques i Gestió Pública de la Universitat Pompeu Fabra, en referència a la que s’aplica a Alemanya o Grècia.

On es troba la clau de la representativitat no és en la fórmula, sinó en la divisió de l’Estat en circunscripcions petites, un aspecte que s’escapa de la pura matemàtica i entra en el terreny de la Llei Electoral. “La magnitud dels districtes electorals és el gran problema” i el que explica que hi hagi territoris sobrerepresentats, assegura Torcal. “A Espanya la majoria de circunscripcions escullen set o menys escons”, continua, “i això afavoreix els partits més grans, els que presenten més llistes”. Izquierda Unida, a Espanya, o Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana, al Principat, són exemples de formacions polítiques “històricament perjudicades” pel sistema d’eleccions.

La inclusió dels dos elements –la divisió de l’Estat en circunscripcions petites i l’utilització de la fórmula d’Hondt per convertir els vots en escons- en la Llei Electoral s’han de llegir en clau històrica. “A la Transició, Suárez havia de vendre als sectors més conservadors de la societat espanyola que s’implantaria un sistema que els permetés seguir governant, aquesta vegada amb legitimitat”, explica Torcal. I el conjunt de la Llei ofereix una altra representativitat a províncies poc poblades.

Així es garantia el pes del vot conservador, que era majoritari a l’àmbit rural, i, alhora, es convencia certs sectors socials que les primeres eleccions democràtiques en dècades no suposarien el triomf d’opcions com les del PCE, que podrien, en la seva opinió, “desestabilitzar” l’Estat. El panorama va canviar, però, l’any 82, quan a molts pobles es va votar al Partit Socialista. “El panorama electoral espanyol va fer un tomb”, afirma Mariano Torcal.

No hi haurà canvis

Els experts no preveuen modificacions immediates en el sistema d’eleccions, que per a les municipals està regulat per la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General. “És evident que si el PSC no hagués perdut les eleccions (autonòmiques del 99), mai de la vida hagués proposat cap canvi”, opina Agustí Bosch. En aquella ocasió, el candidat del PSC-CpC, Pasqual Maragall, va obtenir més vots que el seu rival de Convergència i Unió (CiU), Jordi Pujol, però el sistema electoral va atorgar a aquest més escons, cosa que li va donar la victòria.

Però fins i tot en el cas que el PSC s’imposés a les autonòmiques que se celebraran la propera tardor, encara està per veure que hi hagi modificacions. “Hi ha una llei no escrita en política que diu que cap partit s’arriscarà a canviar el sistema amb què ha guanyat les eleccions”, afegeix Torcal.