lamalla.cat

"Una part importantíssima del meu projecte sóc jo mateixa" reconeix la candidata a la presidència del PPC, Monserrat Nebrera, que per aquest mateix motiu considera "realment difícil" entrar a formar part del projecte de qui sigui el vencedor del proper congrés dels populars catalans en el cas que no sigui ella mateixa. Per això, en aquesta conversa amb laMalla.net parla de la seva candidatura com un "o tot o res" en la seva vida política. En canvi, sí que es mostra disposada a incorporar als seus opositors de qui en destaca la seva "vàlua personal". Nebrera ha explicat que quan es va afiliar al partit, amb la marxa de Josep Piqué, no va ser per la seva confiança amb el nou president, Daniel Sirera, sinó perquè ja tenia al cap disputar-li la presidència. La candidata critica el fet que els seus companys hagin buscat "l'apadrinament" de Mariano Rajoy. Un fet que relaciona amb que fins ara no s'havia deixat que fossin les bases de la formació les que decissin. I precisament per Nebrera aquesta és la principal via perquè els ciutadans deixin de veure el PP com un partit que "no és de Catalunya". És a dir, que "es visualitzi que els compromissaris decideixen per sí mateixos, sense apadrinaments, sense avals de ningú extern". Malgrat això, no considera un model a seguir el de la federació del PSC.

Primer de tot, com va la recollida d'avals?
Va molt bé, estem molt contents, però continuo dient que encara no els tinc tots. En el meu cas és una tasca complicada anar buscant la identitat de totes i cadascuna de les persones que han estat escollides compromissàries. El comú denominador entre les persones que s'han ofert són les ganes de mirar al futur en un missatge que ens faci eficients en la que és la nostra tasca.

Sirera diu que no es va presentar com a compromissària per al Congrés Nacional perquè no tenia prou suport
El meu objectiu és el congrés de Catalunya, el que es decideixi a Catalunya i la governabilitat en el territori en el que visc, més enllà del que pugui passar en el congrés nacional. No es pot estar concentrat en dues coses a la vegada. Cal recordar també que Sirera en cap moment ha estat escollit compromissari sinó que hi va directament perquè té la consideració de 'nat'.

Francesc Vendrell reclamava un pacte entre vostè i Fernández Díaz. Hi ha hagut algun contacte en aquest sentit?
No hem parlat i jo crec que és bo que sigui així. Cada candidat ha de defensar el seu projecte. No té sentit parlar ni fer trucades. No se m'acudiria. Per a mi això suposaria no creure en el propi projecte. Els equips s'han de formar amb la gent que vingui de fora i també amb la valuosíssima gent que hi ha al partit i que ha de tenir la seva oportunitat. Entre la cantera i els que no són cantera farem un bon equip.

Què ofereix Montserrat Nebrera que no ofereixi Fernández Díaz i Sirera.
Hi ha persones que es vinculen a determinades etapes del partit en què uns deures no s'han complert o uns objectius marcats no s'han posat de relleu. Jo tinc la sensació de que per a molta gent la imatge que jo puc oferir és una imatge diferent, una cosa diferent, una manera diferent d'afrontar el llenguatge del PP, sense deixar de banda la fermesa de les idees o de les conviccions. El que jo crec que canvia és la possibilitat d'aplicar el model liberal-conservador a polítiques concretes, a coses concretes que s'han de dir i que moltes vegades no es diuen, i en definitiva, una manera diferent d'afrontar el llenguatge en el que s'han de dir. I cares noves, amb idees consistents.

La primera preocupació dels seus oponents va ser fer-se amb el suport del president del PP. Mariano Rajoy però aquest dilluns deia que donarà suport al candidat que surti guanyador
Entenc, en la situació i en la manera que tenen de concebre el PP de Catalunya, que per a ells aquest apadrinament sigui molt important. Jo estic amb les paraules del nostre president. Ell sap, com no podria ser d'una altra manera en un demòcrata, que el que decideixin les bases haurà de ser acceptat per la direcció del partit. Jo crec que fins ara no havia estat així, sinó no seria tan evident aquest desig que tenen de ser apadrinats.

Vostè va comunicar-li que presentava la candidatura?
Li vaig fer arribar la meva proposta. Sabia que ell ho sabia abans de que la presentés. Sap perfectament dels meus interessos i la gent que l'envolta coneix el meu projecte. Ara bé, ho sap,però no he estat esperant a que em digui que m'avalarà. No crec que sigui ni el tarannà de Mariano Rajoy ni el millor pel PPC.

S'ha rumorejat que hi va haver una trobada entre vostè i Esperanza Aguirre
Ah si? Jo he tingut trobades amb molta gent del PP a la seu central, amb les persones que estan directament dirigint el partit. Amb l'Esperanza, amb el president, amb molts dels exministres, també amb el secretari general, l'Ángel Acebes. Jo crec que tinc molt bona relació en general amb tothom, una altra cosa és el que cadascú pensi que ha de fer amb la seva vida i que hi hagi gent que estigui d'acord o no amb la possibilitat de presentar candidatures.

Però no hi hauria un front femení dins el PP?
No estaria malament (riu). Per donar una mica 'en el morro', per demostrar a aquesta esquerra que no han estat les dones posades a dit per Zapatero les que han demostrat la força de les dones. Han estat les dones escollides pel PP com a representants democràticament escollides. La primera presidenta d'una comunitat autònoma, la primera alcaldessa d'un gran ajuntament. Estaria bé que hi hagués també una dona presidint el PP de Catalunya. És tot un repte i tot un signe dels temps.

I a Madrid?
A Madrid no ho sabem. Jo tinc la sensació de que hi haurà una única candidatura i que Mariano Rajoy liderarà aquest vaixell després d'una derrota una mica estranya. S'ha guanyat a tot Espanya en general, però a Catalunya no i això genera la necessària reflexió. Jo crec que ell és capaç de liderar aquest vaixell i de sortir el PP reforçat. En qualsevol cas, jo també crec, com ell ha dit, que s'ha de respectar el que lliurement els compromissaris decideixin.

Ens deia que s'ha guanyat pràcticament a tot Espanya però a Catalunya no. Què li passa al PP a Catalunya?
S'ha de reconsiderar les relacions del partit respecte les de la formació a tot Espanya. Jo crec que aquesta serà una de les conclusions que sortirà del Congrés de València. No de manera casual es fa en una de les autonomies on el PP ha aconseguit donar la volta a tot i ha demostrat que el PP pot ser tan valencià com qualsevol. Aquí també ho hem de fer, hem d'explicar que el PP pot ser no només tan català sinó més que la resta perquè també té una capacitat de vertebrar un discurs des de l'últim municipi fins a tota Europa.

Pot ser una solució podria ser canviar el tipus d'organització, passar a un model federal de partit com el socialista?
No ho sé. De tota manera és important pensar en el que en els altres partits ha estat convenient. Jo no crec que hi hagi tanta diferència de discursos entre el PSC i el PSOE sinó més aviat una manera d'anar fent un joc: 'ara dic una cosa, ara en dic una altra'. Jo crec que no és bo confondre a la ciutadania. Això no crec que hagi de ser imitat pel PP. El que sí és important és començar a pensar que Espanya s'escriu des de qualsevol de les seves cantonades. Que el projecte polític del PP s'escriu amb totes les veus que el formen.

Des de Catalunya es veu al PP com un partit que va en contra de Catalunya
La sensació que és té és que no és un partit de Catalunya. Jo crec que això es pot solucionar quan es visualitzi que els compromissaris, en el congrés del PPC, decideixen per sí mateixos, sense apadrinaments, sense avals de ningú extern. I pensant en els votants més que en els propis afiliats.

Si guanya comptarà amb els seus dos oponents?
Jo sé que cadascuna d'aquestes persones té una vàlua personal perquè l'he vista. En el cas d'Alberto Fernández Díaz, en manifestacions contundents a l'Ajuntament de Barcelona que han estat fins i tot seguides per CiU perquè són molt clares, perquè són molt directes. I en el cas de Daniel Sirera, en l'àmbit parlamentari, amb una capacitat de reacció davant els mitjans de comunicació i davant els altres grups polítics que és absolutament encomiable. Què seria del seu futur si jo guanyés? doncs això depèn, entre altres coses i molt fonamentalment, d'ells mateixos.

I en cas de no guanyar estaria disposada a col·laborar amb qui guanyi?
Realment és difícil. En el sentit de que tinc la sensació de que tenim una idea de quin ha de ser el missatge i les cares que l'han de defensar molt diferent, molt allunyada. Jo crec que és difícil pensar que jo formi part del projecte d'un altre perquè una part importantíssima del meu projecte sóc jo mateixa.

Llavors és un o tot o res?
Sí, sí, jo crec que aquesta pot ser una bona definició: o tot o res.

Quan va marxar Josep Piqué, Alberto Fernández Díaz no es va postular com a president del partit sinó que va deixar el camí a Daniel Sirera. Com interpreta que pocs mesos després presenti una candidatura en contra?
Respecto la capacitat de la gent de canviar d'opinió tot i que em sembla que quan un canvia massa d'opinió arriba un moment que ja no és creïble. Perquè ell ja va ser president del partit, diu que ho va deixar per pròpia iniciativa, després no hi torna, ara diu que vol tornar... en fi, la coherència en el discurs és important per guanyar-se la confiança de la gent.

Sirera es preguntava per què ara s'oposa a ell si vostè va decidir fer-se militant precisament quan ell va arribar a la presidència
Això té una resposta molt fàcil. Justament em vaig afiliar perquè per poder liderar un partit només es pot fer si estàs afiliat. Ell era el president i jo em volia presentar a presidenta. Jo em quedo perquè crec en el projecte però no crec que sigui ell qui l'ha de liderar. M'afilio quan arriba ell perquè amb Josep Piqué, podia haver estat més temps pensant. No dic que no ho hagués acabat fent.

Ha parlat amb Josep Piqué? Li ha donat algun consell?
De la meva candidatura no n'hem parlat. Ell està molt posat en el món empresarial i en altres coses que no són la política. No tinc la sensació de que tenint en compte la sortida, estigui predisposat a donar consells, però en tot cas no li he preguntat.

Què porta a una catedràtica d'universitat, a deixar la vida tranquil·la dels campus i enfrescar-se en el món de la política i des de la primera línia?
Tot això va començar amb al reforma de l'Estatut. La veritat és que vivia fins i tot massa aliena a la vida de la política. Eren les pàgines dels diaris que mai llegia, perquè entenc aquesta desafecció ciutadana per un llenguatge que cada vegada és més d'enfrontament. Aquella reforma de l'Estatut em va indignar. En veure que tot allò que els meus mestres de Dret Constitucional havien dit que havien de ser els paradigmes de la correcció doncs es deixaven de banda. Com es plantejava un Estatut que per a mi és el paradigma de la deslleialtat institucional. Tot plegat em semblava que per responsabilitat, i tenint en compte els meus plantejaments, em portava a fer una aposta. És com una barreja entre la passió i la responsabilitat.

Com veu la política ara que hi és a dins?
No és fàcil. S'han de saber moltes més coses que els coneixements concrets. És un joc estrany, amb enemics i adversaris, on compta menys el coneixement i la competència que la capacitat de sobreviure en un terreny advers. Suposo que és un reflex més de la vida però m'agradaria que fos una mica diferent. Que les idees dites de manera transparent ocupessin més espai de la vida pública. Que no fos tot un joc d'artifici de com s'han de fer les coses i que gent valuosa que ara no té la menor intenció de dedicar-se això agafés el seu compromís.Que es represtigiï la política, aquesta paraula que ara està en hores baixes.