lamalla.cat

La incompetència del jutge Baltasar Garzón per investigar el franquisme ha estat un fort revés per a les associacions que treballen en la recuperació de la memòria històrica. “Teníem moltes esperances dipositades en el seu treball”, afirma a lamalla.cat el president de l’associació a Catalunya, Manel Perona, que lamenta que un any després de l’aprovació al Congrés de la llei de la memòria històrica el seu desplegament hagi estat “pràcticament nul”. En canvi, destaca la tasca feta des del Parlament català amb la posada en marxa del Memorial Democràtic i la futura llei de fosses. “El model que s’ha seguit a Catalunya l’hem posat d’exemple a la resta de l’Estat amb altres associacions i a institucions internacionals”, assenyala. Perona explica que quan el jutge Garzón va començar a investigar aquest període de la història espanyola es parlava de 30.000 desapareguts, “quan va deixar el procés, ja se’n comptabilitzaven 114.000”. “Si hagués continuat, la xifra hauria estat molt superior”, assegura.

-En les darreres setmanes s'ha parlat molt de l'actuació del jutge Baltasar Garzón i el fet de declarar-se competent sobre els crims del franquisme. Després s'ha hagut de fer enrere. Quina opinió en té?
-El procés que el jutge de l'Audiència Nacional va dur a terme va significar per nosaltres un pas molt important, som una de les associacions que l'any 2006 vam interposar aquesta petició d'auxili a la justícia per localitzar els desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme. Vam dipositar moltes esperances en aquest procés, però finalment va arribar la decepció, que va ser important. Si finalment l'obertura de fosses i localització de desapareguts recau als jutjats territorials, entenem que no tenen la capacitat per dur-ho a terme.

-Ha servit d'alguna cosa?
-Vam estar molt esperançats amb totes les actuacions del jutge fins que vam començar a veure que una qüestió purament humanitària s'estava polititzant per totes bandes i que hi havia moltes pressions. La primera dispositiva ens va donar moltes esperances perquè comparava el règim franquista amb el nazisme, per les dates, i va parlar de crims de lesa humanitat durant el franquisme. La sala del penal de l’Audiència Nacional ha dit, finalment, que no era competent i el jutge es va haver d'inhibir. Ens hem adonat que no hi ha una veritable voluntat d'ajudar les famílies a saber què va passar amb els desapareguts. El fiscal es remetia a la llei de memòria històrica, que és una llei que incentiva la localització mitjançant la intervenció de les associacions però que, en cap cas, fa el que el dret internacional li demana, que és la intervenció directa de l'Estat. Per això teníem tantes esperances amb el jutge Garzón, perquè ell tenia els mecanismes per poder-ho fer.

-Creu que la condemna del franquisme ha de ser política com demanava fa uns dies Santiago Carrillo?
-Hi ha molts tipus de condemna en tota aquesta qüestió. La Unió Europea ja va condemnar al seu moment la dictadura franquista i hi haurà una condemna política que, crec, s'està fent constantment. També considero que hi ha d'haver una altra condemna que ha de ser social i històrica a la vegada. Històrica perquè la història haurà de fer justícia, crec que en alguns aspectes s'ha començat a fer, i també social, perquè d'alguna forma la gent haurà d'assumir què va passar. Per assumir, cal saber què va significar el franquisme en aquest país. El franquisme no només va ser una dictadura que va durar molts anys, sinó també va significar la ruïna per a moltíssimes famílies espanyoles. Són moltes les condemnes que s'han de fer però una de les més importants ja s'ha fet, que es parli de criminals de guerra i de causants de crims de lesa humanitat.

-Fa poc més d'un any que el Congrés dels Diputats va aprovar la llei de la memòria històrica. Com valora el desplegament que s'ha fet fins al moment?
-El desplegament ha estat pràcticament nul. Nosaltres vam defensar la llei de la memòria històrica perquè era necessària, però això no vol dir que estiguem d'acord en tots els seus aspectes. No ho estem, per exemple, en la referència a la localització dels desapareguts. Els articles d’aquesta llei parlen en tot moment d'ajudar les famílies a recuperar els cossos, a obrir fosses, mitjançant subvencions com si amb diners s'arreglés tot. Realment estem parlant de dues qüestions importants: l'obertura de fosses i saber on són aquestes fosses i també saber on són els milers i milers de desapareguts que poden haver-hi. Quan Garzón va començar el procés es parlava de 30.000 desapareguts a Espanya, aproximadament, i hem arribat a la xifra de 114.000, quan el jutge ha aturat el seu camí. Si el procés no s'hagués aturat i s'haguessin anat aportant més dades s'hauria superat moltíssim aquesta xifra. Per tant, la llei de la memòria històrica és una inhibició de la responsabilitat de l'Estat a favor de les associacions de familiars i això no ha de ser així, s'hauria d'adequar al dret i a la normativa internacional.

-A banda de la localització dels desapareguts, quines altres mancances té la llei?
-La mancança principal és la qüestió dels desapareguts però també la nul·litat dels judicis i dels consells de guerra, encara que entenem que jurídicament no hi havia fórmules. Se’n va trobar una, que és la d'il·legalitat. Potser és el màxim que podien fer, si no potser haurien trontollat molts estaments legals arran d'això. També creiem que s'ha trigat molt de temps a reconèixer als descendents de la gent que va marxar a l'exili el seu dret a tenir la nacionalitat espanyola. Les grans oblidades en tot aquest procés han estat aquelles famílies que van patir una repressió sistemàtica durant molts anys, no només durant la guerra, també durant el règim franquista.

-Quins són els punts forts de la llei?
-És positiu el fet que s'obrin els arxius, que es retiri la simbologia franquista (encara que s'hagi hagut de fer per mitjà d'una llei) i, sobretot, és important que es porti a terme tot allò que comporta la pedagogia a les escoles i a les universitats del que va significar aquest període de la nostra història des d'un punt de vista democràtic.

-El Partit Popular s'ha oposat a la llei de la memòria històrica. Quina opinió en té del paper que ha jugat en tot aquest procés?
-Tot això és una lluita política amb un desig d'oblidar i de dir que això ja ha passat i no interessa ningú. Doncs mirin, hi ha com a mínim 114.000 famílies -demostrades- que encara els interessa, i no amb un ànim de revenja, sinó amb ganes de recuperar la seva dignitat i de fer saber que els seus desapareguts no eren delinqüents. Jo crec que no és qüestió d'oblidar, sinó d'escriure i d'assumir en el context democràtic què va passar en aquest país. És una qüestió tan diàfana i tranquil·la com el fet de dir: això és història, això va passar i això està aquí present i no pot tornar a passar mai més.

-El cardenal Rouco Varela deia que “de vegades és necessari oblidar”
-És curiós que l'Església demani oblidar una part de la història i, en canvi, continuï beatificant persones. Amb tots els respectes per a la religió, és contraproduent demanar l'oblit i l'amnèsia i seguir amb les beatificacions. L’oblit i l’amnèsia el tenim cada 1 de novembre a l’hora d’honrar els nostres morts i no sabem on són.

 -El mateix cardenal demanava també la reconciliació per evitar que la recuperació de la memòria històrica derivi en confrontacions violentes. Creu que es poden produir aquestes confrontacions?
-En absolut. És més, ni tan sols s'hauria de parlar de reconciliació perquè crec que tots estem més que reconciliats. En tot cas, el que hi ha són dues opinions diferents. El que volem és una reparació, però no econòmica, sinó moral, saber on són els desapareguts. Perquè hi hagi reconciliació hi ha d'haver enfrontament i les famílies no tenen cap enfrontament. Els enfrontaments moltes vegades es creen de forma fictícia. No crec que n'hi hagi, el que cal és justícia i reparació.

-Centrem-nos en les actuacions que s'han fet a Catalunya. Què li sembla el paper que ha jugat el Parlament i la Generalitat en la recuperació de la memòria història. S'està fent prou?
-Això sí que ho podem dir amb orgull. Des de l'associació hem participat en tot aquest procés, sobretot des de l'entrada del tripartit. Hem intervingut directament amb la creació del Memorial Democràtic, juntament amb altres associacions. També hem intervingut amb la creació de la futura llei de fosses que esperem que s'aprovi aviat al Parlament. De fet, el model que s'ha seguit a Catalunya, dins les limitacions que marca l'Estatut, és un model que hem posat d'exemple a la resta de l'Estat amb altres associacions. També s'ha fet valdre a institucions internacionals.

-Quina és la finalitat del Memorial Democràtic?
-Confiem en què es faci pedagogia de la democràcia i pedagogia històrica del que va significar la guerra civil i el franquisme a Espanya i Catalunya. Bàsicament és una entitat pedagògica i de record. Fa pocs dies es va elegir el director, Miquel Caminal.

-Creu que és positiu el fet que es parli tant de la memòria històrica?
-Decididament sí. Una de les nostres finalitats era involucrar la societat civil en el procés de reparació de la memòria. Dins les modestes possibilitats que teníem, hem aconseguit pràcticament tots els objectius que ens havíem fixat. Molts de nosaltres fa molts anys que estem treballant en això i el fet que ara se'n parli d'aquesta manera és molt important. Mantenim viva la memòria i mantenim vius els errors del passat i això evitarà que es tornin a cometre.

-Fer pedagogia és també un dels objectius de l'associació?
-Intentem arribar sempre on ens criden. En els últims anys hem treballat sobretot en defensar el dret de les famílies i dels represaliats i d'aconseguir tot allò que el dret internacional els dóna com a potestat seva, justícia, reparació i restitució de les persones desaparegudes. El que realment volem, i no anem més enllà, és l'aplicació de tot allò referent als grups de treball de desaparicions forçades, el que es coneix com a carta de desaparicions forçades, en el context espanyol en l'apartat de guerra civil i franquisme. Això és un conveni que ha firmat Espanya, però que no ha ratificat encara. És una situació curiosa. Nosaltres simplement demanem que s'apliquin les normatives internacionals en un país com és Espanya que està plenament integrat a Europa.

-Vostès participen també en organismes internacionals. Fa pocs dies van ser a Ginebra...
-A Ginebra resideix un dels organismes internacionals de Nacions Unides que és un grup de treball de desaparicions forçades. Aquest grup s'interessa per aquestes desaparicions a tot el món, és un grup molt especialitzat. Ha estat la primera vegada que Espanya ha participat en una sessió de treball oficial. El que hem fet allà és explicar com està la situació després de la inhibició del jutge Garzón. Hem explicat casos de tot tipus, de repressió, desapareguts, indefensió jurídica, afusellaments, desaparicions de nens, els nens del franquisme. Molt poca gent sap que existia documentació i que hi havia una planificació perfecta per donar aquests nens en adopció a gent afina al règim. El grup de desaparicions forçades era aliè a tot això, no ho sabia. Ens han dit que seguiran el cas d'Espanya. És un fet important que una entitat com aquesta estigui seguint el cas i esperem que per part del Govern sigui un indicatiu per assumir aquestes qüestions.

-No ho sabia?
-Aquest grup de treball es fixa en casos que van passar després del 1945. La qüestió espanyola es va iniciar el 36 i no va parar fins més enllà dels anys cinquanta, quan es van produir els últims afusellaments. Hi ha un delicte continuat de desaparicions forçades. Espanya és un cas molt atípic. Ha sobtat molt que en un país d'Europa encara hi hagi famílies que estiguin en aquesta situació. Al mes de juny vam anar a exposar tot això en un congrés a Rabat i també va suposar una sorpresa enorme.

-Vostès reben peticions de pràcticament tot el món
-Una de les particularitats que tenim a Catalunya és l'arribada de peticions d'investigació de desaparicions de pràcticament tot Espanya i tot el món, sobretot de Sud-amèrica, Europa i, fins i tot, d'Austràlia. És important perquè aquestes peticions passen al cens de desapareguts que tenim amb un conveni amb la Generalitat de Catalunya i s'investiguen fins al final de la vida administrativa d'aquestes persones o a nivell històric fins on podem arribar. Fruit d'això hi ha moltes famílies que han pogut recuperar la història dels seus familiars i saber on són. Això és important perquè és l'únic cens existent a Espanya amb un organisme oficial, com és la Generalitat, de la mateixa manera que també ha creat un cens de fosses, que encara s'ha de completar. Catalunya és, doncs, l'únic lloc de tot Espanya on existeix aquest cens de desapareguts i es tracten desaparicions de tot arreu, no només de Catalunya si no de pràcticament tot el món.

-Hi ha col·laboració entre les associacions?
-En aquest moment estem intentant coordinar i unir criteris d'associacions d'Espanya per poder treballar conjuntament. Gràcies a això neix una coordinadora de col•lectius de víctimes de desaparicions forçades del franquisme que abraça Canàries, Andalusia, València, Balears, València, Aragó i Valladolid, a més de Catalunya. És molt important perquè tots tenim la mateixa fita: justícia, reparació i veritat.

• Opcions article

  • Clica aquí per escoltar
  • 

• Opcions enllaços externs

  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 

• 

  El monument de la Batalla de l'Ebre a Tortosa va ser inaugurat l'any 1966